“Contextos y paradigmas en la investigación sobre los media”. Primer capítol del llibre de Mauro Wolf “Investigación en comunicación”

Obra exposada a la 55ª Biennal de Venècia, setembre 2013.

En aquest capítol l’autor ens presenta les bases sobre les que posa els fonaments l’anàlisis de les diferents teories de la mèdia i del que va ser dominant en el Communication Research. Aquests tres punts són: el context social, històric i econòmic, la teoria inicial i el model del procés comunicatiu. L’evolució de la communication Research s’interpreta seguint aquestes tres línies, però es remarca que l’objecte de les teories es constitueix a l’entorn de dos conceptes: els mitjans de comunicació i la cultura de masses.

Dels estudis metodològics que compleixen les característiques esmentades:

1. La teoria hipodèrmica
2. La teoria vinculada a les visions empírico-experimentals
3. La teoria derivade de la investigació empírica sobre el terreny
4. La teoria del plantejament estructural-funcionalista
5. La teoria critica dels mèdia
6. La teoria culturològica
7. Els cultural studies
8. Les teories comunicatives

L’autor en aquest capítol n’explica tres que resumeixo tot seguit:

La Investigación de la Comunicación de Masas – La teoría funcionalista de Mauro Wolf.

Obra exposada a la 55ª Biennal de Venècia, setembre 2013.

En la teoria funcionalista ja no es parla dels efectes sinó que es parla de les funcions de la comunicació de masses a la societat, s’hi arriba com punt final d’un recorregut en el que ja s’ha passat pels efectes de la persuasió, de la manipulació i de la influència. S’arriba a aquest punt després de descobrir que tals efectes no eren intencionals i que l’objecte d’estudi hauria de reunir unes condicions comunicatives més “normals” a diferència de les analitzades fins la data quant les campanyes (tant electorals com comunicatives) centraven l’objecte d’estudi. La definició, segons l’autor, es definiria de la següent manera:

“La teoría funcionalista ocupa una posición muy precisa, que consiste en definir la problemática de los media a partir del punto de vista de la sociedad y de su equilibrio.”

Representa un moment significatiu de transició amb les teories precedents. Ara el que defineix el camp d’interès, més que la dinàmica interna, és la dinàmica del sistema social i el paper de les comunicacions de masses.

Per definir el marc on s’inclou, s’ha de parlar del plantejament de base d’on surt la teoria funcionalista, aquest punt de partida es troba en el plantejament estructural-funcionalista que, a diferencia dels seus precedents, té en compte l’acció social- tal i com ho anomena Anthony Giddens- «l’esser humàés impulsat a actuar segons els estímuls i valors culturals establerts que regulen la seva activitat». És a dir que el sistema social en la seva globalitat és concebut com un organisme les parts del qual porten a terme funcions d’integració i de manteniment del sistema.

Habermas, Jürgen: “la Esfera Pública. Un artículo de enciclopedia” Revista The new German Critique Nº3, Fall, 1974 (traducció de Silvia Delfino)

Obra de Keith Haring de la col·lecció «The political live» exposada al Musée d’Art moderne. Paris, agost 2013.

En aquest article el filòsof i sociòleg alemany Habermas ens acosta al concepte de “l’Esfera Pública” descrivint-lo com a aquella part de la vida social que pot formar el que s’entén com a opinió pública. No es tracta de grups socials homogenis ni amb trets que es puguin identificar com a comúns, els podríem descriure només amb la paraula “ciutadans” o, com diu el filòsof, com a “concurrència”. El que els uneix és la intenció de poder expressar i publicar opinions lliurement que, com a missatge, també necessita de determinats mitjans de transmissió i influència.

Aquesta Esfera Pública es pot considerar poder públic perquè procura el bé comú per tots els ciutadans, a l’altra banda d’aquesta esfera publica i com a adversari hi trobem el poder de l’estat. L’autor en diferencia dos models: el model lliberal i el model integrat en les democràcies dels estats socials. En el primer cas l’Esfera Pública prescindeix d’arquetips; en el segon model, aquesta opinió es veu debilitada en les seves funcions critiques i, al entrar en la concurrència la població“privada” individualment actuants, fa que el tema de la dominació a l’àmbit de les discussions publiques s’ataqui a si mateix degut al canvi estructural que pateix l’esfera publica.

La voluntat de les paraules de Habermas- al meu parer, massa complicades- s’encaminen a posar l’accent i l’atenció en que la evolució de la dominació també es veu modificada per les formes d’organització política i per les estructures socials que l’acompanyen. En l’actualitat, l’ascens del “privat” organitzat fa que es pertorbi la missió inicial de l’Esfera Pública com a adversari crític del poder de l’Estat.

 

«La crisis humana siempre es un a crisis de comprensión». Cultura y sociedad de Raymond Williams.

Exterior del Museu Guggenheim de Bilbao on s’hi veu l’obra d’Anish Kapoor del 2009 titulada «Tall tree & the eye», foto feta el març del 2013.

Un canvi particular modifica una acció particular. Un canvi global fa que aprenguem a mirar de nou i elaborar una idea de cultura, es un lent esforç per recuperar el control. Les noves condicions de la cultura no son ni uniformes ni estàtiques, contenen moviment, i porten implícita una tensió elevada. El que evoca la idea de cultura toca, segons Williams tres qüestions fonamentals: la industria, la democràcia i l’art.

Aquestes tres qüestions en el transcurs de la història passen per tres punts d’evolució marcats en el temps. Pel que fa referencia a la industria, primer es va provocar el primer rebuig, tant de la producció com de les relacions socials, després una etapa de ressentiment contra la màquina, finalment al acceptar-se el tipus de producció maquinista el problema es va traslladar al camp de les relacions socials dins del sistema productiu industrial.

La primera fase de la democràcia es va centrar en l’adveniment de la supremacia popular, la por al poder de les masses. En segon lloc el focus va derivar cap a la idea de comunitat, es a dir, l’enfoc en contra de la ètica i la practica individualista dominant. En l’última fase, ja més propera, reapareixen els temors de la primera fase, el temor a la democràcia de masses emmarcat dins el món de les comunicacions massives.

Pel que fa a l’art, la primera fase li dona valor independent inclús dins del marc de la vida en comú. La segona etapa es va caracteritzar per posar l’accent en donar a l’art valor per si mateix, a vegades separat de la vida comú. La tercera es va fer un esforç per integrar l’art a la vida comú i aquest esforç es centrava en la comunicació.

Text relacionat amb la introducció al llibre: Apocalipticos e integrados d’Umberto Eco

Obra de David Shrigley. «Beginning, middle and the end». 2009. The National Gallery of Denmark. Copenhagen, agost 2012.

El títol d’aquest llibre em recorda una ponència que va fer el Manuel Asensi al Macba ja fa uns quants anys, el seminari estava dedicat a Jacques Derrida ens va parlar de la deconstrucció , de la différance i també de com la deconstrucció vol trencar amb el sistema de pensament binari que ens caracteritzen: home/dona, ric/pobre, dalt/baix, net/brut, etc. En aquesta lectura la oposició seria entre les dues paraules apocalipticos/integrados que composen el títol del text a comentar. Una de les coses que em va atraure l’atenció de la ponència d’Asensi va ser que ressaltés que el problema no estava en les dues paraules que composaven el sistema de pensament binari sinó en la barra inclinada que posàvem al mig. En aquesta lectura la barra correspondria a un sinònim de “la industria cultural”.

Malgrat Eco es disculpa d’entrada per haver de classificar aquestes dues actituds humanes en aquests conceptes genèrics i polèmics, els utilitza per exemplificar els dos mons dicotòmics en els que es troba la industria cultural.

D’una banda els apocalíptics que, amb reminiscències Heraclides, pensen que la cultura de masses és l’anticultura, fet que veuen en termes apocalíptics. I de l’altra, i en contrast, els integrats, que entenen la industria cultural i posen els bens culturals a disposició de tots. Per comentar-ne algunes de les característiques es pot destacar que els Integrats en poques ocasions teoritzen el seu discurs, la seva tasca va més encaminada a actuar, produir i a emetre missatges. Pel que fa als Apocaliptics, elaboren les seves teories a través de la decadència i que la imatge de l’apocalipsis sorgeix a partir de les lectures de textos sobre la mateixa cultura de masses.

La sociedad de la informació : El enfrentamiento entre el proyecto sociedad. Armand Mattelart

Obra de Henrique oliveira al Palais de Tokyo (Paris) 7/8/2013

Per aquesta primera lectura, per ser la primera, intentaré fer-ne un resum. Si més no, la intenció és extreure les idees més importants per tal que em serveixin de base a l’hora d’entendre i poder assimilar els propers textos.

Fent un repàs històric a la noció de Societat de la Informació es gesta a finals de la segona Guerra Mundial amb afany transformador cap a una nova societat, passa per la promesa d’alliberament, per la idea de la societat tecno-informacional solucionadora de problemes i per la il·lusió d’un nou àgora. Més tard aquesta tendència tecno-determinista es recondueix, filtrada per l’amnèsia, com a element constitutiu dels imaginaris socials de la comunicació.

Més tard, i amb ganes de cobrir les carències i les ambigüitats provocades pel terme Societat de la Informació, va aparèixer el no menys problemàtic terme Societat del Coneixement, amb ell es retorna al “subjecte”, a un nou règim de veritat farcit de nous moviments socials per abordar una altra mundialització que, malgrat tot, tampoc s’allunyava de les visions neo-imperialistes i etno-centristes que desembocaren en la fissura de credibilitat del camp geopolític.

Malgrat els esforços institucionals i estatals per debatre globalment l’abast: els efectes i les actuacions en front de la Societat de la Informació i la Societat del Coneixement, la complexitat d’aquests conceptes fa que no es pugues reconèixer amb facilitat que els sistemes de producció i de circulació dels sabers travessaven una crisi profunda, estructural. Ens ho demostraven les polítiques desreguladores en contra la idea de servei públic en els sistemes d’ensenyança i investigació, i també la creixent innovació dedicada a servir als mercats. Es a dir, que la tecno-utopia dels intel·lectuals s’havia unit a la realitat dels “mànagers”.